cloision

Bé, dos preguntetes...
¿Algú d'aquí ha anat a algún psicòleg?
¿Cal anar a un psicòleg perque et diagnostiquin FS?

Buenu, aprofito per fer la tercera :P
¿Em podrieu explicar com és això dels psiòlegs i aquestes coses (experiencies etc)?

Us lo agraïraia moltíssim, gràcies


(¿es nota que estic depre?)
bé, aquesta pregunta no comptava :P

MANDRAGORA

A mi em van diagnosticar la fòbia social el psiquiatra,però un psicòleg perfectament preparat també t'ho pot diagnosticar.Després el psiquiatra em va derivar al psicòleg per complementar el tractament farmacològic amb el psicològic.La meva experiència amb el psicòleg no va ser positiva pel fet que em va tocar un que només feia psicoanàlisi i anava rebuscant rebuscant en el meu passat fantasmes que en el meu cas no existien,això no vol dir que no hi hagi casos que si que n'hi hagin;i aquest mateix psicòleg no tenia prou experiència per fer teràpia cognitivo-conductual ,que és el que per norma general serveix més.

timiido78bcn

Jo vaig anar a un psicòleg cognitiu-conductual que em va anar perfecte, en uns 3 mesos ja havia millorat moltíssim i em va donar l'alta, treballavem els pensaments actuals , els que em suposaven un problema.
Són visites setmanals i el preu són uns 40 euros però n'hi ha de més cars també.
Fuig dels psicoanalistes que són uns timadors, jo en vaig provar algun i vaja manera de perdre les peles.
En certs casos fa falta medicació, però jo de tu primer provaria un psicòleg i si fa falta medicació ja ho comentaras amb ell.
Si vols més informació enviam un e-mail.

Espero haver-te ajudat.

adria

Jo he anat a una psicòloga i vaig ser jo el que li vaig comentar si tenia fs. Ella em va dir que sí. Però potser si no li hagués dit res tampoc m'ho hagués dit que ho tenia.
No crec que sigui molt important que t'ho diguin. Tu més o menys veuràs si quadres amb els símptomes de la fs. A vegades la fs i la timidesa, la barrera no es veu molt clara. No es tampoc molt important posar-te una etiqueta, sinó que vagis arreglant les coses que et crean ansietat a la vida.

Per fs i tot això, s'utilitza el tractament el cognitivo-conductual. Jo ho he fet i no és tampoc molt dolent. De les coses que hi ha diuen que és la que més funciona amb fs. Pero jo crec que és més un mateix el que ha de treballar, pel que estar més d'un any al psicòleg ho trobo bastant pèrdua de temps. Un cop has anat veient com va això del cognitivo-conductual ho pots anar aplicant tu sol. Però bueno, això ja és qüestió de cada persona, si prefereix seguir anant-hi o no.

cloision

Gràcies per respondre!
Però això del tractament cognitivo conductual què és?

Prenc nota timiido78bcn, ja t'enviaré per e-mail els meus dubtes.

Adéu

timiido78bcn

El tractament cognitiu-conductual es treballar els teus pensaments actuals que porten a tindre un problema, el psicoanàlisi treballa el passat i això treballa el present.

adria

És això com ha dit timiido78.
Treballa quins són els pensaments que et provoquen les emocions. O sigui, què és el que penses perquè tinguis ansietat per exemple, perquè sempre hi ha un pensament darrera. I llavors treballa per modificar aquest pensament, com intentant ensenyar-te que moltes de les coses que es pensen no tenen cap base (són pors sense sentit).

Cognitivo seria ser conscient dels teus pensaments i les emocions que et provoquen i conductual seria canviar la conducta perquè no es produeixin. Buenor, diria jo. No sóc tampoc psicòleg.

cloision

Molt bé, m'esteu ajudant força, gràcies. Tinc més preguntes i perdoneu si són massa personals, si no voleu no respongueu.

Per exemple, com va ser la vostra primera experiència en un psicòleg o psiquiatra? Vull dir si ho heu pensat molt abans d'anar-hi, si ho heu comentat a algú préviament etc. Realment ara em trobo en una situació on estic assumint que necessito ayuda externa perqué m'adono que el meu problema se m'escapa de les mans i cada cop tinc més por d'afrontar-ho, és com si fins ara hagués tancat els ulls i mai me n'hagués adonat de la greu situació en la que em trobo i a més estic perdent aspiracions causats exclusivament per aquest problema i em sap tant de greu que prefereixo no pensar si quan sigui més adult m'ho perdonaria (el no haver-hi fet res per evitar-ho). Una altra pregunta, ja veieu lo indefens que em trobo;

Com heu sabut quin va ser el moment idoni per nar a cal psico?

M'agradaria utilitzar aquest post per si la gent vol fer recomenacions de psicòlegs, teràpies o coses semblants per Barcelona i rodalies.

No si jo per demanar que no quedi
De moment això es tot

adria

La meva primera experiència amb els psicólegs em sembla que va ser als 15 anys. Anava a fer classes particulars amb una noia que havia acabat psicologia (encara no exercia) i preparàvem algunes asignatures de batxillerat. En aquell moment estava molt malament perquè havia tingut problemes sentimentals amb una noia i com m'estava costant moltíssim més preparar la matèria que altres vegades va començar a fer de psicologa. Al principi em va costar molt perquè no havia explicat els meus problemes a ningú però després del primer cop és molt més fàcil.
Ara fa molt que no he anat a un psicòleg però quan he anat a algún no he tingut cap problema en explicar res. El tema del psiquiatre és com un metge. Almenys per a mi em sembla més com si anésis al metge de capçalera. Et preguntarà que et pasa i et receptarà un medicament. Com si diguésis "estic encostipat i tinc tos", et farà unes quantes preguntes sobre això i et receptarà algun medicament perquè estiguis millor.

Respecte a lo de ser conscient d'afrontar les coses a mi també em passa. També em va costar molt afrontar-ho. Però una vegada ho fàcis veuràs que no és tan extrany ni tan complicat. No sé fins a quin punt veuràs que t'ajudi un psicòleg però veuràs que no et farà cap mal tampoc anar-hi (empitjorar per anar-hi no passarà).

Ara per exemple, l'únic problema greu que m'està afectant a la vida és una situació de bulling que tinc a la uni per part de dos persones (principalment d'una). I també em costa molt aceptar que m'està passant això (mires de deixar-ho passar a veure si passa). Però no t'ho aconsello. He parlat avui amb un amic meu que havia estudiat amb mi i és advocat i dissabte parlarem perquè m'expliqui que es necesita per denunciar-lo. O això o li trenco la cara, encara no ho tinc gaire clar (perquè si li trenco la cara dintre la universitat suposo que em podrien fer fora). Haig d'analitzar legalment que em perjudica més. Però l'important és que afrontis els teus problemes passi el que passi. Anar a un psicòleg veuràs que és una cosa molt més simple del que et sembla. Cada vegada més gent ho fa.

cloision

Gràcies Adria, em sembla que m'he decidit a fer aquest pas, no sé quan però aniré a un psicòleg a veure si em pot ajudar mínimament. Respecte lo del bulling, no he passat mai per aquest tràngul però estic segur de que t'en sortiràs amb la teva i els hi donaràs el que es mereixen a aquell parell, encara que sigui jurídicament.

Si algú vol recomenar-me cap psicòleg que pensi que és bo, que m'ho faci saber, que sigui per Barcelona clar. D'a priori, gràcies a tots