Confuso

necessito un cambi.

Tinc 24 anys, no se quan va començar tot aixo, simplement no ho recordo, nomes se que jo abans no era aixi.

He conservat molt pocs amics, els que basicament han acceptat en certa manera com som, em resulta impossible coneixer gent nova, relacionarme, obrirme,..., tambe amb les persones mes properes. He arribat a cambiarme de vorera per no tenir que creuarme amb algu, a pasar 3 o 4 vegades davant d'una tenda a la que necessito entrar abans de agafar forces per fer-ho, tot aixo m'ho esta fent passar molt malament, pero molt pitjor ho he passat les poques vegades que he conegut a algu que m'hagi agradat, es casi doloros...

Fara 3 anys vaig intentar tornar ha fer 2n de bachillerat, porque mai ho vaig acabar, pensant que aquesta vegada seria diferent, pero no..., vaig deixarlo al mes, m'era impossible entrar a clase i encara es veia agreujat per la diferencia d'edat amb els companys...

En certs aspectes ha millorat alguna cosa, puc caminar tranquilament per el carrer, excepte en determinades ocasions, pero segueixo sense poder relacionarme correctament amb la gent, es la fotuda por que sempre esta alla assetjant...

Casi no surtu amb els pocs amics que tinc quan se'n van "por ahi", m'agradaria coneixer llocs nous, pero simplement soc incapaç...

No ho soporto mes, la meva vida es podria resumir en dos paraules, "oportunitats perdudes".

Y lo pitjor de tot es que la gent no ho enten, "Es normal, tots hem sentit vergonya alguna vegada", no d'aquesta manera, "Tambe em poso nervios parlant amb gent que no coneixo", ¿llavors perque pots fer-ho i jo no?, "Se't passara", doncs ja son masses anys i no veig el final del tunel, i sincerament vull veurel, perque crec que hi ha un final, pero estic començant a perdre la fe.

Aixi que segurament per aixo estic per aqui, no puc permetrem anar a terapia, nomes busco consell, gent que ho entengui, potser algun grup que es reunexi, em supondria molt d'esforç anar a un grup, pero crec que valdria la pena, en definitiva, nomes estic demanant ajuda.

Moltes gracies a tots els que s'hagin pres les molesties de llegirse aquest post.

Res_funciona

benvingut.

dius que abans no eres així i que no saps quan va començar... això va venint mica en mica fins que t'atrapa, sí, però sempre hi han motius i lo millor és acceptar-los. hi ha qui no els vol veure i s'acomoda en el títol de fòbic social. per aquí hi ha gent que ho ha sigut tota la vida, d'altres que els hi ha anat venint... d'altres que ho són conseqüència d'una depressió. i com dius lo de oportunitats perdudes... entenc que potser et deprimeix haver deixat passar tantes coses, però això li passa a tothom, és així.

t'aconsello que no els perdis els amics, perquè el meu cas és semblant al teu i a mi odiarlos no m'ha acabat servint de res. dius que no ho entenen... no és fàcil d'explicar, ni d'entendre, però si es fa bé i t'escolten et poden ajudar. una altra cosa, com vaig fer jo, es que els hi hagis repetit tantes vegades que ja ni et facin cas. no ho sé, en qualsevol cas intenta seguir-los on i com puguis. escull la persona amb qui confiis més i fes-hi tractes, pren compromisos amb ella, digues-li que t'ha de donar una empenteta. si vas explicant-ho a tort i a dret acaba semblant que disfrutes el teu estat.

jo no participo a cap grup ni res d'això... de fet vull començar teràpia desde fa temps però no trobo la manera de enfrontar'm-hi, així que tampoc et puc donar gaires indicacions, espero que ho faci algú altre.

bueno, espero que ens expliquis més coses. ànims.

Libertad

He llegit el teu post, jo no soc massa bona donant consells, així que l'unica cosa que et podria dir es que, molts ànims.
Imagino per el que estàs pasant ja que jo em trobo en una situació similar o potser encara pitjor ja que jo no tinc amics, només una coneguda a la qual la veig molt poc. Com ja t'han dit, intenta conservar els amics que tens que son molt importants.

Petons!!

Almona

Hola amic:

Bé, primer de tot m'agradaria poder-te calmar, però em temo que no sóc la persona adeqüada, perquè el cert és que encara estic terriblement espantat amb molt del que em passa.

Suposo que dir-te que jo he passat per on et trobes, i que en certa mesura encara ara m'hi trobo. Dir-te que si, que em va espantar molt, el poder veure que de sobte era incapaç d'anar a classes (en el meu cas la Universitat), quant ja no em quedava res per acabar, el veure que ja no podia quedar amb els amics i passar-m'ho bé, i que la feina, el pis compartit, i tot plegat, era un gran infern. Et farà sentir menys sól, i sabràs que no ets l'única persona al món que pateix (psicològicament).

Però no pots acceptar la derrota, sols has de saber que a vegades un s'ha retirar del combat, però ha de saber que tard o d'hora haurà de tornar... Si veus que no ets capaç d'anar a classes pel motiu que sigui, no et torturis, mira de buscar una feineta amb un contacte social petit, però existent, i fes tot el que vulguis, menys tancar-te dins teu o dins del teu món; doncs seria el pitjor que pugessis fer, amic meu.

Busca ajuda, busca un bon psiquiatra, a ser possible que sigui també terapeuta (desconfia de visites de cinc minuts amb una recepte sota el braç). I fes-li cas, solen saber el que es diuen.

Segurament et passaran coses molt semblants al que em passa a mi, així que no et preocupis tant pel que passa i més pel que pots fer per reedreçar la teva situació. Si tems sortir, surt, si tems coneixer gent nova, coneix gent nova, si tems quedar amb els amics, doncs queda amb els amics; però tot en la mesura que la teva ment pugui acceptar (no et passis amb estimuls).

Encara que et sembli que no pots més: tu pots més!!! Igual que tots, tots podem sempre més!!!

Apa, una abraçada!

Confuso

Moltes gracies per les respostes de veritat.

Se que no soc l'unic en aquesta situacio y tambe se que deu haver-hi gent que ho esta pasant pitjor que jo.

Libertad dius que no tens amics, jo els tinc pero m'es imposible explicarlis el que em pasa, mes imposible parlarlis de la meva vida, obrirme a ells, i avegades sento que per aquesta rao els puc perdre, penso que moltes vegades es deuen sentir com si estiguesin parlant amb una paret, pero de totes maneres es com si s'haguesin acostumat i saben que de tan en quan em va be veurels per distreurem.

Suposo que per aixo estem tots aqui una mica, per trobar gent que realment ens pugui comprendre, si vols parlar enviam un pm amb el teu msn, no crec que sigui l'unic s'em dona molt millor expresarme per escrit que en persona...

Res_funciona he perdut molt bones amistats que tenia desde l'infacia per aquest problema, pero no es odi es mes un sentiment d'impotencia, mes que no ser facil d'explicar a mi m'es imposible i d'entendre si que es molt dificil, encara que els amics que tinc ara sembla que d'alguna manera ho comprenguin i ho acceptin.

Almona no pasa re, tots estem en el mateix no?, suposo que parlar-ho ens anira be, el cas de buscarme un bon psiquiatre simplemente no m'ho puc permetre i en el cas de anar a la seguretat social simplement no em veig capaç, no he sigut capaç de parlar-ho amb la meva familia i no veig que pugui anar a explicaro a la seguretat social. Necesito molt de valor, molt, i ara mateix estic pasant per uns mals dies, he perdut el poc que tenia...

Suposo que estic una mica com tots, em sento masa sol.

Almona

Apreciat amic Confuso:

Va arribar un moment de la meva vida en que no era capaç ni d'entrar al metge de familia per explicar-li. Havia arribat a demanar cita i marxar just abans de sentir dir el meu nom; recordar això em fa molt de mal la veritat (però ho faig), perquè va ser un moment molt difícil de la meva vida.

Vivia sól, treballava en una feina exigent, i em sentia incapaç de fer canviar les coses. Vaig fer cor fort i vaig buscar una psicóloga, d'una especie de fundació (per lo que erea més barata), i llavors vaig començar el lavoriós camí de la normalització de la meva vida.

Hi han coses (és el que he aprés) que no es curen, per això sempre desconfio quant en salut mental algú em parla de curació total, simplement he aprés a que el trastorn s'alleugi, a adapatar-me al meu voltant, i a no viure en l'infern... He aprés a comunicar-me més amb la gent del meu voltant, amb els amics, amb els companys de feina, i amb la gent que em trobo en qualsevol moment de la meva vida...

El més important és tenir ganes de viure; i mira, jo fins i estant molt molt cardat, he estat capaç d'anar a fer el Camí de Santiago, anar a mil llocs, sempre amb la convicció de que fer-ho (tot i passar-ho com el cul) faria que un dia per fi em toques de viure tal i com em mereixo.

No es que aquest dia hagi arribat, però ara he aprés a que tinc dret a viure, com tothom, malgrat i per dins del meu cap passin milers de coses que no m'agraden.

Apa, sort i una abraçada!

Blau

Bé, m'uneixo al club dels perdedors d'oportunitats i dels autèntics desconeguts per les seves (poques) amistats.

Tal com en Confuso i l'Almona, amb 24 anys ara fa poques setmanes que he penjat els estudis, quan ja em faltava ben poc per acabar. No em sentia capaç d'anar més a classes.
Conec bastant bé les diverses raons que han portat la meva timidesa innata esdevenir fòbia social, però tot i això no sóc capaç de sortir-me'n, no sóc capaç de parlar dels meus problemes amb la gent que m'estima o amb els amics, i acabes odiant-los pel fet de que tu ets incapaç d'assincerar-te amb ningú i ells no són capaços d'adonar-se del què et passa.

T'adones que la gent del teu voltant evoluciona, tenen il·lusions són capaços de lluitar per elles i aconsegueixen algunes de les fites que es marquen, viuen. En canvi jo quasi ja no en tinc d'il·lusions, visc tancat en mi mateix, em trobo que no tinc ganes de res, que he perdut molts trens i veig que encara en perdré molts més. Que estic igual que fa set anys, però sóc set anys més gran i no veig que les coses puguin canviar ni a curt ni a mig termini.

Però vaja, l'esperança ha de ser l'últim que es perd no? Suposo que el què, com heu dit, hem d'intentar és proposar-nos petites coses, petits reptes i buscar petites satisfaccions en el dia a dia.

Vinga, molts ànims, salut i sort!

Ohm

Hola confuso !

Em sento 100x100 identificat amb les tevas paraules...He passat per tot el que explicas , inclus jo tambè vaig abandonar el 2n de Bachillerat per no saber que em passaba.


No tens diners per costejarte una terapia . D'acord , molts estem igual ara.

Nomes et puc dir que hi han varias cosas que pots fer que ami particularment m'han ajudat a trobarme millor. Son cosas obvias que segur has sentit tota la vida pero que ajudan realment a sentirse millor. Si estem mes sans (ment i cos) el nostre Sistema nervios esta mes equilibrat i relaxat i una consequencia directa d'això es la baixada dels nivells d'ansietat.

1- Dieta sana i equulibrada ( Amb les meravelloses infusions com tila ,passiflora , valerianas...)

2- Fer exercici : INDISPENSABLE! Generaras endorfinas que et relaxaran y et farán sentir millor . Et sentiras util , viu , en moviment . Fent algu pèr ajudar-te . Assumiras reptes , Guañaras confiança . Et sentiras millor.

3- Busca per internet exercicis de relaxació ( respiracio profunda , meditacio...) i practica , practica i mes practica.

4- Intenta mantenir una actitud mental positiva . Lluitar contra els pensaments negatius o deixarlos passar . Fomentar pensaments positius . Estimarte mes.

Jo encara tinc fobia social pero aquests 4 punts m'han ajudat a sentirme MOLT millor.
Tot aixo es treball diari i constant . Es agafar el timó de la nostra vida o almenys intentaru , ningu ho fara per nosaltres. Sempre podem fer una mica mes.


Espero que t'hagi servit d'algu!

ANIMS QUE ES POT!!!

ANETO

Bona nit Confuso,
M'he sentit molt identificada amb el que dius, la veritat és que va molt bé explicar el que et passa i compartir-ho amb altres persones que els hi passa el mateix, són les que més et poden entendre.
No siguis dur amb tu mateix, sigues benevolent igual com ho faries amb algu que t'estimes molt.
T'explicaré una tècnica que em va anar bé quan anava al psicòleg, quan estàs amb més persones pensa que no ets tant important per a elles com perquè estiguin pendents del que fas, això a mi em fa baixar la tensió quan estic a la feina. Per a mi és molt dur anar cada dia al treball.

Gràcies Confuso perquè exposant el que et passa has rebut molt bones respostes que resulten molt alentadores...

Ànim, una abraçada molt forta i endavant!!!!