El problema és la manca de comunicació i el nivell de crispació de tots plegats. Crec que la majoria de gent té un mínim d'educació i respecte pels demès el què passa és que estem tots plegats immersos en una paranoia col·lectiva.
Jo sóc dels que crec que pels nouvinguts a catalunya entendre el català és un deure, parlar-lo ja és una opció que depèn de cadascú. Jo acostumo a parlar en català, sempre que estigui a catalunya i cregui que el meu interlocutor viu a catalunya.
I és evident que si algú em demana que canviï d'idioma perquè no m'entén per educació ho faré així. A vegades, com molts catalanoparlants, inconscientment canvio del català al castellà encara que no m'ho demanin.
Precisament per aquesta motiu és evident que el català queda com a llengua opcional/accessòria a catalunya, en un segon terme. És per això que no puc evitar sentir-me culturalment satisfet quan veig que algú fa l'esforç d'aprendre i utilitzar el català. I per l'altra banda no puc evitar sentir-me moix quan crec que algú parla en castellà per un fet d'aversió a certes postures polítiques o per considerar que és una llengua de més rang.
I crec que és evident que cada vegada hi ha més gent d'aquesta mena. Visc a la catalunya central i d'un temps ençà s'ha fet molt palès que el català està en clar retrocés, al carrer i sobretot a les escoles.
És curiós veure com fills de famílies catalanoparlants utilitzen el català amb la família i el castellà en la resta de relacions socials.
Alguna cosa no acaba de funcionar, oi?