karagoz

Estic descobrint Ovidi Montlló i quin descobriment!!!!!

Almona

et faré cas Karagoz, ja m'he posat a buscar la discografía de l'Ovidi, n'he escoltat molt poca cosa, però em sona que serà molt bona.

vinga, adéu.

karagoz

Autocrítica i crítica Ovidi Montllor

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Som els artistes: el cantant, el pallasso.

karagoz

Aquesta m'encanta


Baralla de la vida i jo

Plourà demà, amor meu? No ho saps, veritat? No! Pobreta!
I el sol, saps si en farà de sol demà, amor meu? Ai no! Tampoc!
Saps si els sàtrapes ens pegaran altra volta, amor meu?
Saps si ens tornaran a encendre en noves lleis? Tampoc? Pobra!
I els Supermans, saps si ens vindran a veure, amor meu? Saps?
Saps si ens portaran més vida plàstica i armes? Ai!
Vindran escaladors amb les escales i amb el sopar de duro?
I de les nimfes toves, que me'n dius? Amor meu, vindran? Sí?...
Quina por, quina por vida meua! Tu saps, digue'm, tu saps?...
Saps si demà ens torraran el cap amb creus cosmiculars?
Potser saps més que jo, i em dius coses amargues de centrals
obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals...
Amor meu, amor meu... i digue'm encara: Saps què és demà?
Digue'm qualsevol cosa, digue'm qualsevol res. Digue'm... Ei!
Digue'm! Que em mor amor! Que ja no m'entra l'aire i m'ofegue...
Que no vull. Que ja no tinc vida! Què en faig jo de la mort?
Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa,
que em riu i m'escup, que la tinc a sobre de dia i de nit,
que enganya els amics, i em treu de la casa travessant parets,
i em crema aquests llavis amb la seua llengua? Què en faig amor meu?...
No ho saps, vida meua! No ho saps escaleta que em porta a la fi!

Demà, amor, tindrem pluja i sol, i grans sàtrapes.
Supermans i plàstics, armes i lladregots d'escales llargues.
Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós.
Discursos, discursos des d'edificis grandiosos i antics;
antigues catedrals, i palaus i balconades fortes
de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits.
Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot.
Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.
Tindrem amor, més encara que ara. Molt més. Més de més.
I el vestit marró i verdós, serà un bon abric, ja, a la fi!
Una cuirassa flonja penetrada ja al cos. El nostre.
I ja no serem un cos humà. Serem matèria marró i verda.
Ja no tindrem necessitats higièniques, amor meu.
Tindrem vida, el just paper que ens ha tocat a casa teua.
Serem per fi, allò que sempre hem amagat confusos.
Sense vergonyes serem. Ni embussos ni somnis embastardits!
Serem res de res. El que som: un antic renec de cony!
I saps amor meu, escaleta de la meua fi, joieta merdosa?...
Saps una cosa, nineta dels meus ulls? Bèstia odiosa!
T'estime tant que em quede a fer-te companyia. ****!
I per negar els teus vassalls mentre em quede un bri d'alè!

ester61

aquesta última està molt bé! merci per ficar la lletra

andresj

"Hi ha persones a les quals molesta que es parle o llegesca en català, son generalment les mateixes persones a les quals els molesta que es parle o es llegesca" OVIDI MONTLLOR

Dedicat a "Confundido"

Vos recomana escoltar la cançó "La fera ferotge" d'aquest gran actor i cantant alcoià, malauradament mort tempranament

arcadia

eh , tinc mono de concert de L'N'B ff

ester61

arcadia que sols anar als seus concerts¿?

arcadia

no encara no he tingut oportunitat d'anar a cap però si que els he vist en dvd i estan molt bé.m'agraden molt

arcadia

ester61 ,que tu has anat a algun d'ells?