Res_funciona

Vaja... fa temps que no escric al fòrum i ho penso fer aquí perquè m'hi sento més còmode tot i el poc entusiasme general. O potser és aquesta tranquilitat el que m'hi fa sentir millor.

La qüestió és que hauria d'anar al psicòleg per primer cop en la meva vida. I com a fòbic social que sóc, al no haver-ho fet mai, estic un pèl (força) acollonit. Faré una mica de resum de la meva situació actual -més que res perquè em vé de gust- perquè entengueu el motiu de la meva angoixa. Si tansols voleu respondre a la meva pregunta sobre el psicòleg (a això vinc) passeu de la cursiva directament. I si no teniu res millor a fer podeu continuar llegint. Vosaltres mateixos.


Doncs bé, apunt de fer 22 anys, tot lo que manego ara mateix en la meva vida penja d'un fil molt prim. He acabat la carrera i em trobo en terra de ningú. No puc enfrontar-me al món real i em refugiaré -ja que econòmicament puc- començant una altra carrera que em permetrà guanyar una mica més de temps. Això si és que trobo valor per anar a matricular-me, doncs, perquè us en feu una idea, la meva fòbia social arriba al punt de no haver-me comprat una peça de roba els últims 5 anys per temor d'entrar en una botiga, o passar set abans d'anar a comprar aigua. Si voleu diferenciar entre la fòbia social i el transtorn de personalitat evitativa, jo em sento més identificat amb la descripció del evitatiu.

Per altra banda, amb les amistats cada vegada em sento més incòmode perquè tots treballen i conseqüentment exerceixen amb orgull el seu títol de nou-rics. Com que en realitat, com sempre els hi he dit i fins i tot han reconegut, ens (els) uneix el fracàs i cada cop es dediquen més a fer lo que fa mig món: gastar-se els calers en sopars i demés que els ajudin a tapar la falta d'amistat o d'interessos comuns. I he decidit que d'aquesta xapussa col·lecitva, a més de no poder, no vull participar-hi. A les amistats de l'universitat, en canvi, els uneix l'èxit, i allà trobu que un fracassat com jo hi fa nosa, així que el temps em farà oblidar l'apreci que tinc cap a ells.

També hi ha el tema amorós. Tot i que no hi pensava, parlant dels amics m'ha vigut al cap que mai he tingut cap relació. He tingut oportuintats però he fet honor al meu títol d'evitatiu. Qualsevol s'estaria fustigant a la vintena... però ara mateix és el que menys em preocupa.

Un altre cas és la meva salut. Em vaig passar l'infantesa anant a metges que mai em van trobar res. Sempre m'he trobat malament i cada any que passa em trobo pitjor, però degut a la fòbia social vaig deixar d'anar al metge i aviat em tocarà que m'ingressin de lo malament que em trobo. Crec que sóc patidor de mena i pel que estic aguantant més d'un estaria pel terra... o bé es la meva hipocondria que s'ho està passant molt bé.

Per acabar-ho d'adobar vaig ser enganyat per la família, si és que mai n'he pogut dir així d'aquesta colla de gent que només em diuen hola i adéu. Obligat a intervenir en els seus problemes de forma dràstica, més que res per compassió, he estat quasi un any apartat fruït d'una ruptura familiar que en realitat no ha existit doncs, tornant després d'aquest temps, he rebut la indiferència sobre la meva llarga absència i la grata sorpresa del escandalós aixecament de camisa al que he estat sotmès. No cal dir que això m'ha portat a l'odi incondicional cap a la major part de familiars involucrats en l'afer.

Vaja que com diu el meu desafortunat nick, si res funcionava en el seu dia, ara tot està a punt de petar. Per això he decidit començar a fer teràpia psicològica, a veure si així puc arrelgar alguna cosa, almenys la meva fobia social, sinó estic destinat al desastre. Sé que la majoria de gent està molt pitjor que jo, els que em coneixen poc sempre m'han considerat un afortunat i els que em coneixen molt saben que estic com un llum, així que tampoc em faré tant la victima, però feia temps que no escribia la meva vida i em venia de gust fer-ho. Ara mateix em sorprenc de lo ordenats que tinc els problemes. Feina, amistat, amor, salut, familia. He fallat tots els penals quan el meu rival n'havia fallat quatre, i clar, he perdut.


Així doncs, l'angoixa cap al a visita al psicòleg em vé per dos motius. El primer i lògic, de no haver-hi anat mai al psicòleg. Com a precedent, un llarg historial clínic amb gens d'èxit, cosa que em fa pensar que no anirà bé, a més de l'ansietat prèvia cap a la situació fruït de la meva fòbia social. Sí... allò de passar de llarg del portal: aquest és el principal problema. El segon motiu d'ànsia és tot lo que he explicat. Si no faig alguna cosa tot plegat acabarà malament. Però fer-la em serà molt difícil. Vaja que estic entre l'espasa i la paret.

Total. Que per ajudar-me a fer aquest pas potser m'aniria bé saber d'alguna experiència. Alguna descripció tècnica, com aquell qui estudia el terreny abans d'una batalla, per fer-me baixar l'ansietat. Com és una sessió de teràpia? És gaire diferent de com l'he vist al cinema i la televisió? Si vaig a tractar-me concretament de fòbia social em farà preguntes o hauré d'explicar-ho tot jo? Hauré d'acceptar prendre medicació encara que en principi no vulgui? Alguna recomanació? Gràcies.

Disculpes per la tabarra... tenia ganes d'ordenar-me el cap.

Salut.

chicotimidobcn

Tranquil, que estaràs nervios però al cap de poc ja et tranquilitzaras, t'anirà fent preguntes i tu aniràs responent, serà com explicar el que acabes d'escriure , com un resum de la teva vida, no et fixis en les pelis que no s' assembla gens, estaràs sentat en una cadira i serà com una conversa amb qualsevol persona, i aniràs parlant dels teus problemes, de buscar solucions, etc.
Jo el truc que vaig fer servir es pensar com si fos un metge i li expliques el teu problema, amb la major sinceritat i pensar que si hi vas estas començant a solucionar el teu problema i que vols estar millor i aquella persona et pot ajudar molt.
Si veus que no conectes gaire amb el psicòleg o et cau malamento que se jo, doncs sempre pots anar a un altre. Però jo de tu no m'ho pensaria gaire, mentre més t'ho pensis`pitjor i no ho faràs i després t'arrepentiras.
Ho dic per per com jo recordo la primera visita

Res_funciona

gràcies per l'interès. si faig el pas ja explicaré com m'ha anat.

Gustavo20

No et preocupis, els psicòlegs solen mirar que et sentis còmode i puguis parlar amb tranquilitat, si veuen que et costa t'ajuden i és molt més distés del que pot semblar quan un ho pensa. El millor que pots fer és deixar-te portar i confiar en ell/ella.

anims que el més dificil és decidir anar, i ja ho has fet! ;)

bcn24jo

hola res_funciona, com a experiencia personal et comento q el punt mes alt d'ansietet per anar per primer cop al psicoleg sera abans d'anar (dies abans i sobretot quan estiguis agafant el metro o el q sigui per anar a la consulta), un cop hagis entrat i pasin no mes de 5 minuts veuras com tota aquesta por comença a desapareixer, pq et donaras compte q l'altre persona no et veu com un bitxo raro sino com algu mes q pateix d'aquesta malaltia.
I tots els teus fantasmes començaran a desapareixer i t'acabaras sorprenent de tu mateix.
L'ultim missatge q has escrit es : si hi vaig ja us comentare q tal o algu aixi.

Aques si i vaig borre'l , tu saps perfectament q aquest pas l'has de fer si vols intentar com a minim solucionar el problema.
Soc una mica dur pero et puc entendre una mica i per aixo has de donar el pas.. pero no ja mo pensare o ja ho fare. Has de buscar un psicoleg ja, aki n'hi ha alguns q s'anuncien o qualsevol altre i demanar hora. Sense pensar-ho simplement fer-ho.
Un cop et sentis obligat a anar-hi ja no faras marxa enrera (esperem...).

Despres et sentiras molt millor i potser el principi del teu cambi.

Sino busques ajuda no milloraras , no crec q sense explicarli a ningu com he deduit amb el teu missatge, puguis superar-ho.

BUSCA AJUDA QUANT ABANS SINO CADA COP ET COSTARA MES I AL FINAL HO ACABARS FENT IGUALMENT.


Ja ens ho explicaras , salutacions;

ester61

No sé si tinc dret a preguntar, però he llegit tot el teu post i m'ha picat la curiositat de saber com va acabar tot, 3 anys després... si vas anar al psicòleg, quina impressió et va donar i si t'ha ajudat. La resta segueix igual? o hi ha millores?

Res_funciona

Clar que tens dret a preguntar -i jo de respondre o no-, encara que t'adverteixo que, han passat tantes coses des que vaig escriure això, que la meva resposta no tindrà res a veure amb el que vaig escriure. De fet, ni m'ho rellegiré, perquè ja m'imagino les coses que deia, i algunes d'elles em segueixen passant, però ara sóc més gran.

Al gra: durant tot aquest temps, no, no hi vaig arribar a anar. Vaig decidir anar tirant pel meu compte, doncs per sort he pogut disposar del temps com per fer les coses pel camí "llarg", i he anat solucionant molts temes: moltes de les coses que em feien sofrir, ja no ho fan. Però hauria d'admetre que, alguns temes, si hi hagués anat, els hagués solucionat abans. Perquè el que jo no hauria fet, ni faré, seria anar al psicòleg per no fer-li cas: és absurd. Si pagues un preu, és perquè t'interessa el servei. Si vas a un psicòleg, has de ser prou valent com per explicar-li tot, i prou modest -i llest- com per admetre els teus errors. En economia d'això se'n diu "barrera d'entrada", al preu relativament alt d'un servei: fa que només el contractin els que els interessa de veritat, els que estan disposats a exprimir-lo. Però compte, amb tot això no vull dir que els psicòlegs siguin una meravella -res més lluny de la realitat, la mala praxis estarà ben extesa, a més de que tenim en compte que molta de la gent que estudia psicologia ho fa per arreglarse a ella mateixa-, però sí que tens que ser tu qui exposi els problemes, no es pot esperar que sigui el psicòleg el que els descobreixi ell sol.

Tema apart, casualitat, fa un mes que vaig anar a una primera entrevista a una psicòloga privada, algo que no era exactament el que buscava, però que vaig haver de provar per sortir del pas de certes exigències per part de familiars i alguna amistat. Per "complir", d'alguna manera; perquè no fos dit, que no ho he provat. Però per desgràcia vaig descobrir que el tipus d'ajuda que necessito ara (a diferència de la que hauria necessitat fa 3 anys), res té a veure ja amb la psicologia. Un consultor necessitaria més aviat, perquè ara, simplement, he de decidir què fer amb la meva vida. Podria acudir a teràpia per acabar d'arreglar alguns temes (o per poder parlar de certes coses privades i íntimes, que per algo es paga també el secret professional), però ara mateix no em seria gaire productiu, i menys pel que fa la relació preu/benefici mencionada anteriorment (verbigracia, si es té un problema d'ejaculació precoç o disfunció erèctil, anar al psicòleg sí que val la pena). Però sí que vaig adonar-me d'una cosa -que t'explicarà perquè faig tant d'ènfasi, personalment, amb el tema dels diners-, amb aquesta visita: que, en el meu cas, no era una bona inversió. Perquè amb 50 euros que em va costar, m'hagués pogut comprar uns pantalons que m'haguessin fet bastant més content. Així que, per molt ridícul que sembli, em sembla que prefereixo esforçar-me jo sol que no anar donant-li diners a algú perquè em digui coses que ja sé. Clar que jo sóc un cas bastant excepcional, crec. I sino sempre es pot anar als de la seguretat social.

Espero haver satisfet la teva curiositat. Un saludu.

Pumpkin_Doll

Abans de res, em sap molt de greu que hagis de remenar en una cosa que vas escriure fa tant de temps. De fet, si no fos perquè m'interessava pel que hi havia a la part de català i hi posava la data de fa dos dies ni tan sols m'ho hagués mirat, però entre casualitat/curiositat no me'n he pogut estar.

Deies que et preocupava allò de ser patidor de mena, i bé, tot i que en el meu cas no és un tema que m'empipi massa (si més no, no ho és fins al punt de considerar-ho un problema, ja que tota la vida he sentit la frase de: "Nena, deixa't estar d'orgues"), el dubte que tinc és si aquest és un aspecte que has pogut resoldre o, senzillament, és d'allò que es continua portant "d'aquella manera", com una particularitat més del caràcter i és qüestió de no pensar-hi més i prou, o és una cosa que a la llarga t'acava fastiguejant més.

Bé, només era això, saber si en aquests anys també has millorat en aquest sentit o és més aviat un tret, diguem-ne, que no canvia.
En fi, torno a dir que sento fer-t'hi donar voltes.

dorada

Hola!
Avui m'estreno en aquest fòrum. He vist el teu missatge i com que jo ja he anat al psicòleg algunes vegades, doncs m'animo a contestar-te.
Primer de tot, crec que el més difícil d'anar al psicòleg, és precisament trobar-ne un d'adient, el que et vagi millor per al teu cas. N'hi ha de moltes menes i especialitzacions i el que més em va costar va ser saber quin em convenia (conductual? conductista? humanista? psicoanalític? clínic?). En el meu cas, era per un tema de parella, vaig anar a una psicòloga d'estil humanista, malgrat que la teràpia la vaig fer sola; la psicòloga me la va recomanar una amiga. Si vols, te'n puc passar les dades. En el tipus d'enfoc de teràpia humanista, el terapeuta no parla de tu com a 'pacient' sinó com a 'client', realment t'ajuda a progressar, és com si anessis al gimnàs i un 'coach' t'estigués al costat dient fes això, no et convé fer això, t'aniria millor així, etc... no et fa tirar enrere ni ni et fa patir, com és el cas en algunes teràpies que surts plorant sempre.
Doncs un cop tries, telefones, en la trucada no cal que expliquis res del que et passa, senzillament 'telefono per demanar-te hora per una primera visita', i demanes hora, i el dia en qüestió no fas res especial, arribes, t'esperes a la sala d'espera i et fan passar amb un somriure, igual que si vas a veure un professional advocat, metge o assessor d'altra mena. Normalment el despatx d'un psicòleg és un lloc bonic i còmode, hi solen haver un parell de sillons o seients còmodes, quadres, títols penjats, t'asseus, ell o ella també, et parla suau, et tracta molt bé, parla amb tu, et pregunta coses, pren notes, xerres, expliques etc... ells ja saben com parlar amb tu per saber què necessites i al cap d'una hora o una hora i mitja (depèn del psicòleg fa sessions més llargues o més curtes) que et passa volant, doncs ell o ella tanca la sessió, et diu com pot enfocar-se el tema, com enfocaria la teràpia, normalment et pregunta quina disponibilitat o ganes tens d'anar-hi més, amb quina freqüència... Jo hi anava 1 cop al mes, durant quatre o cinc mesos; hi ha gent que hi va dos cops al mes, quatre cops al mes o un cop cada dos o tres mesos, o potser a l'inici hi vas cada setmana i al cap del temps ja hi vas menys... la sessió em costava uns 55 euros cadascuna, no és gens barat, i clar, doncs més d'una vegada al mes se me n'anava de pressupost. Jo sortia cada cop contenta, amb 'deures' per a fer, amb optimisme, amb alegria, i al cap d'un mes ja estava desitjant tornar-hi.
Bé, no sé si t'ho he explicat prou bé.
Molta sort en la teva tria !!
Petons
Dorada