Blau

...tenia ganes d'explicar una mica, i malament, la meva situació. Tot el text què segueix és prescindible, a mi crec que m'ha anat bé posar-ho per escrit (vomitar-ho), i enganxar-ho, ara, en aquest fòrum.


Tinc 24 anys i fa poc he deixat els estudis, a punt d'acabar. No hi ha un sol dia que no m'ho retregui. No podia més; és tota una història, segurament semblant a la de molts de per aquí. Ara estic buscant feina però em crec un inútil en el meu camp i no em sento capaç de res. He fet un parell d'entrevistes; un desastre. Porto ja forces setmanes així, i ja no ho puc suportar més (segons el dia això és més o menys literal).

Em passo els dies tancat a casa sense saber on donar-la, menjant-me el coco. Els caps de setmana no són pas millors. Amb els amics de tota la vida (pocs), cada vegada tenim menys en comú. Fa ja molts anys que no surto de festa amb ells, l'únic que tolero és sortir a sopar. I això em fa sentir malament, diferent, apartat de la resta.

A més a més sóc gai, i completament armaritzat; no se a qui explicar-ho, i sobretot em sentiria ridícul explicant-ho a aquestes alçades. No m'agrado físicament, problemes de pell.
Ni tinc ni he tingut mai parella; sense perspectives en aquest sentit, no en busco de fet. Tot i ser un solitari, em sento molt sol, i estic objectivament molt sol.

En el dia a dia em veig incapaç de sortir a comprar, quan surto al carrer, sol, tinc certa ansietat; si entro a alguna botiga perdo el control, no carburo, em poso molt i molt nerviós; perdo tota capacitat de decisió, és com si em tornés subnormal. Per tot això, en els últims anys quasi no m'he comprat ni una sola peça de roba, ara mateix a l'armari tinc dos parells de pantalons (dos pantalons, vaja), un parell de sabates (la sola comença a foradar-se ja), tres o quatre jerseis... Fa anys i panys que necessito ulleres; i d'altres coses fins-i-tot més urgents les he deixat aparcades per aquesta mena de pànic escènic.

Amb els meus pares fa ja molt temps que només ens creuem les paraules justes per sobreviure: "hola", "adéu" i "passa'm la sal, siusplau-que-no-hi-arribo".

El més fantàstic de tot és que la gent del meu voltant, aquests pocs amics, tenen la sensació que sóc el paio més feliç del món. No saben res de la meva vida, sóc hermètic en aquest aspecte, sols saben que ni treballo gaire, ni estudio gaire, ni res de res. Quan ens veiem, encara que estigui fet merda, acostumo a fer bona cara i a riure de tot, sóc així (de burro).

Em sento com aquells edificis antics en rehabilitació, que han ensorrat per dins i n'han deixat sols la façana estintolada.

I encara que volgués refer-me'n, encara que volgués intentar fer noves coneixences, m'és difícil per què no tinc res a oferir, només una façana antiga, cap contingut.

Però vaja, ànims i anar tirant. Total, em se afortunat en molts aspectes, la pena és que no en se gaudir.

Salut i sort!

Confuso

Et comprenc perfectament, tinc la mateixa edat que tu, y cada dia em lamento tambe de haver deixat els estudis i no estar ara a la universitat estudiant.

M'he plantejat, i de fet m'agradaria fer la prova d'acces per majors de 2 anys, pero clar, no em veig capaç i depsres esta el tema de la universitat que no crec que pogues enfrontarmi a entrar a un lloc nou ple de gent que no coneixo.

No soc homosexual, pero soc bisexual i no li he explicat mai a ningu, suposo que per por, sempre he sentit critiques algunes dures contra els homosexuals i els bisexuals, a vegades en boca d'algun dels meus amics y pots imaginarte lo malament que senten.

Ja tinc molts problemes a intentar alguna cosa amb noies, de fet ja he explicat epr aqui que no he arribat a tenir cap relacio seria, y mes problemes tinc quan m'agrada algu del mateix sexe, perque a apart de tot lo altre segurament no sera ni gay ni bisexual, i ja he tingut alguna experiencia dolent en aquest aspecte.

Les meves conversacions amb la familia podria dir que es limiten a monosilabs.

Pero tens tota la rao, podriem estar molt pitjor del que estem.

Anims.

love23

joer...sembla que m' haguesiu llegit el pensament...semblava que el que heu escrit ho hagués escrit jo. Paraula a paraula os comprenc amics...
Començo ha estar farta d' aquesta situació. Jo hi veig com un camí on s' arriba a un lloc,a una feliçitat que per a mi trobo lluny, i que no sé com arribar.
No tinc paciencia,ni voluntat,se m´esgoten les forces,estic cada dia més irritable e insoportable.
Vull fer coses,metes,i les vull fer ja, i no puc,i si les faig, es a tranques i barranques,ja m' enteneu.
Veus com la gent avança,i ets sents estancat,en el teu món. Ets sent un bitxo extrany...
Cada cop em sento més sola,he perdut amics i amigues per el fet de no sortir o no voler relacionar-me. Alguns els he recuperat i altres no.
Quina merda,he retrocedit enrere...perqué ja no hi vaig al psicóleg...no puc.
No se que fer,per on tirar,que es el que vull,tinc por a equivocar-me.
Tinc por a no donar la talla. Estic fins els pebrots de tot aixó,de no saber possar fre.
Me desfogat amics,grácies

joancarles

Hola a tots!!
Dessitjo que aquestes linies que heu escrit us llevin una mica el llastre que porteu al damunt.
Jo us doblo en edat, soc hetero..be, de fet soc qüasi célibe, ja que la falta de sexualitat no entra dins les meves prioritats.
I vaig passar per un tràngul molt semblant al vostre, quan tenía si fa o no fa la vostra edat. No sabía el que volía, em trobaba sol encara que estigués envoltat de gent, em van deixar d'interessar coses per les que sentía auténtica falera..En fí, una apatia absoluta.
I em preguntaba fins quan,que había fet malament i perqué jo.
Fins que em vaig adonar que el problema sería tan gros com jo vulgués que fos. Que si aprenía a conviure amb el problema, gastaría menys energía que intentant fer-lo fora. I els anys m'han donat la raó.

M'he construit un modus vivendis a mida, i quan noto que em comença a apretar, l'enxamplo un xic més. Per mi es la manera de no sentirme mai en un espai massa gros. No messuro el temps per dies ni setmanes, sino per époques. Miro enrera i veig que he avançat, poc a poc pero sempre endevant.

No vull que tot giri al voltant del meu melic, perque llavors deixo de mirar al mon, i el mon no s'atura per ningú. Heu d'escatar cada dia un xic de camí, obrir-vos pas, i anar descobrint que s'amaga derrera els matolls.

Us dessitjo molta sort, i endevant sense pors.

Almona

Hola amics/amigues!:

Bé, d'entrada diré que em sento molt identificat amb vosaltres per situacions personals, tret d'algunes coses clar. Bé, respecte a Joancarles, crec que jo encara estic en plè procés de construcció del que anomenes modus vivendi, ja que potser al ser un pèl més jove, estic una mica més en aquell període de "perdua" que llavors amb els anys s'alleuja una miqueta.

Amb relació a Confuso, Blau, i l'amiga Love23, dir que estic totalment en el seu cantó (si és que hi han cantons en la vida), en el cantó dels esfondrats per dins; els que ens hem perdut massa dins nostre i dels nostres pensaments i síntomes... Bé a diferencia de Blau i Confuso, jo sóc únicament heterosexual, però crec que això és el de menys; tot i que no és que tingui una gran claretat sexual jo, ja que tinc més por a les dones que "ganes" (sexualment parlant). Bé, tot i que és curiós el fet de que tots fem sempre referència al tema sexual (dins dels nostres problemes).

L'altre tema està en que jo realment m'ho passo com el cul (perdó per l'expresió) en moltes ocasions, en moltissimes... Però que fa temps que no deixo de fer alguna cosa tot i passar-ho com el cul (altre cop ), perquè no em dona la gana donar-me per vençut, així que vaig a comprar quant és necessari, vaig a treballar, vaig a esmorzar i fer el café a la tarda sempre (sól en moltes ocasions), a veure amics, a donar la volta, a caminar, al cinema, a concerts, etc... Perquè crec que és l'únic camí que existeix, i que el meu gran error seria quedar-me altre cop tanca a casa, sense vida (com un mort), ja que per desgracia ja l'he passat aquesta fase, i és l'únic que no desitjo ara mateix.

Per sort (o no) tinc dins meu l'esperança de que mica en mica, tot això que em succeix es normalitzarà i podré dur una vida més o menys normal. I que cony, perquè vull viure i no em dona la gana de quedar-me a casa sempre tancat com un presoner!

Apa, cuideu-vos molt i recordeu que el present és de lluita, el futur és nostre.

Blau

Gràcies per les respostes i pels ànims que em vau donar en el seu moment, espero que les coses us hagin anat a millor.
Avui un parell de mesos i escaig després del meu anterior post per a mi algunes coses han canviat, però en essència tot segueix igual de buit. Tinc un d'aquells dies baixos on no tinc a ningú per parlar i no em sento amb forces per continuar i he optat per desfogar-me una estona aquí.

És aquesta maleïda sensació de no tenir ningú al costat, de tancar-me portes jo solet, de sentir-me com una merda, un inútil, d'anar de fracàs en fracàs. Em passo els dies completament sol i sento que no encaixo enlloc, que no formo part de res.
No em sento capaç de confiar amb la gent del meu voltant. Amb el temps m'he modelat una màscara que no deixa que ningú veigui els meus sentiments. Ni quan estic completament ensorrat deixo que ningú ho pugui entreveure. Això fa que em senti terriblement sol.

I com deia l'Almona és curiós que tots en certa mesura acabem per treure el tema del sexe, sembla ser una de les fonts de més insatisfacció, potser per la pressió social?
Fins fa molt poc no m'havia ni plantejat la possibilitat de tenir parella, és a dir no tenia asumit el fet de ser gai tot i tenir clara la meva orientació sexual des de ben petit. El fet de no tenir gens de ploma m'ha servit d'escut, però m'ha sigut contraproduent.
És a partir del punt en què ho he mig assumit que em sento frustrat pel fet no sentir-me capaç d'arribar a res amb ningú. I en un món tan promiscu com és l'homosexual ser verge als 24 és encara més frustrant.

Bé, tal com proposava en joancarles cal que cadascú inventi el modus vivendi que menys infeliç el faci i intentem no picar de cap contra el mateix vidre una i mil vegades (evitar l'autoflagelament). Cal intentar treure'ns de sobre aquesta enganxosa amiga, fleuma i figaflor, que es diu Solitud i que quan menys fa falta ens ve a trobar.

Salut i sort.